Hoy os presentamos, en absoluta primicia en la Red, un reportaje, en tres partes, de la Manon de la Staatsoper de Berlin (mayo 2007) recientemente editada en DVD por DG (que ya forma parte de la mediateca villazonista, of course). No os hemos podido ofrecer, por cuestiones técnicas, la versión subtitulada.
Por cierto, en este tercer post ya es el momento de que aparezca la primera crítica a Rolando...¡que poco glamuroso que está con la batita(no llega a batín) de franela gris con la que sale en el camerino! Con lo bien que le sienta a él el terciopelo...
Y ahora la parte positiva: pasar convincentementede la batita anti-sexy al apuesto galán con americana blanca y bigotito latino, en pocos segundos, sólo lo puede hacer alguién con un gran carisma y cualidades interpretativas.
Aquesta Manon, jo crec que és la millor de les Manons que durant el 2007 es varen fer, any per cert procliu en escenificacions de l’obra massenetiana. Millor que la de Viena i la de Barcelona. Sobretot per la Netrebko i la producció, que jo trobo senzillament fascinant. El Villazón està una mica més verista que a Barcelona, on la delicadesa de la Dessay el frenava. Aquí està tot ell passió i desbocat, potser massa. Desprès vindria l'aturada forçada i és que cantant així es fonen els ploms ràpid. Magnífica representació i sobretot, la Netrebko que està de reclinatori total. S'estrena la paraula en el vostre bloc, que espero utilitzar molt sovint.
Ui,no sé, ximo, això d'agenollarse no va massa amb l'univers villazonià, més procliu a conceptes més explosius com "volcà en erupció" "focs encesos" o "emocions desbordades". Ja tenim previst fer un post sobre l'anàlisi semàntics de les metafores villazonianes...tindrem "tela" !
En canvi, en el teu cas, si que es pot dir ben clar que tens un blog "de reclinatori" !
Cette production est très intéressante et les deux protagonistes ont une osmose dramatique et musicale exceptionnelles qui font oublier quelques maladresses de mise en scène. Saint-Sulpice et la dernière scène sont particulièrement émouvants. La version avec Natalie Dessay m'a également beaucoup plu : en particulier les premier et dernier acte où les deux chanteurs sont également des acteurs convaincants. En regardant les deux versions, j'ai l'impression (???) que Rolando est plus à l'aise en "costume" dans la seconde mise en scène , mais plus émouvant dans la première production.
Qu'en pensez-vous ? Avez-vous eu "ses" impressions après les représentations de Barcelone ?
El reclinatori, aquest cop i sense que serveixi de precedent, jo l’utilitzo per la Netrebko.
El reclinatori és una eina personal del oïdor/espectador cal al cantant/intèrpret. Aquí ells hi tenen poc a fer.
L'univers villazonià el deixem doncs, per altres aspectes.
El que diu la Catherine és interessant. Villazón amb la Netrebko es desferma més com ja he dit. La Manon més fràgil de la gran Dessay l'obliga a prendre una vocalitat diferent i en el moment de cantar-la a Barcelona, no li anava gaire bé.
Veurem com evoluciona aquest rol en properes actuacions, si és que continua portant el Des Grieux en repertori.
T’agreixo els elogis cap a In Fernem Land, a aquestes alçades, encara em fas enrojolar. Espero que el vostre bloc us doni les mateixes satisfaccions i els elogis que ja en començat a rebre us facin també omplir-vos d’orgull i un cert enrojolament
Muy bueno este inicio de debate sobre las Manon entre Catherine y Ximo. Opinamos que la quimica que tiene Anna y Rolando no se dió en la posterior producción, aunque Dessay estuvo magnífica, haciendo olvidar incluso el físico tan anti-manoniano que tiene...
Aquesta Manon, jo crec que és la millor de les Manons que durant el 2007 es varen fer, any per cert procliu en escenificacions de l’obra massenetiana.
RépondreSupprimerMillor que la de Viena i la de Barcelona.
Sobretot per la Netrebko i la producció, que jo trobo senzillament fascinant.
El Villazón està una mica més verista que a Barcelona, on la delicadesa de la Dessay el frenava. Aquí està tot ell passió i desbocat, potser massa.
Desprès vindria l'aturada forçada i és que cantant així es fonen els ploms ràpid.
Magnífica representació i sobretot, la Netrebko que està de reclinatori total. S'estrena la paraula en el vostre bloc, que espero utilitzar molt sovint.
Ui,no sé, ximo, això d'agenollarse no va massa amb l'univers villazonià, més procliu a conceptes més explosius com "volcà en erupció" "focs encesos" o "emocions desbordades". Ja tenim previst fer un post sobre l'anàlisi semàntics de les metafores villazonianes...tindrem "tela" !
RépondreSupprimerEn canvi, en el teu cas, si que es pot dir ben clar que tens un blog "de reclinatori" !
Cette production est très intéressante et les deux protagonistes ont une osmose dramatique et musicale exceptionnelles qui font oublier quelques maladresses de mise en scène. Saint-Sulpice et la dernière scène sont particulièrement émouvants.
RépondreSupprimerLa version avec Natalie Dessay m'a également beaucoup plu : en particulier les premier et dernier
acte où les deux chanteurs sont également des acteurs convaincants.
En regardant les deux versions, j'ai l'impression (???) que Rolando est plus à l'aise en "costume" dans la seconde mise en scène , mais plus émouvant dans la première production.
Qu'en pensez-vous ?
Avez-vous eu "ses" impressions après les représentations de Barcelone ?
Catherine
Benvolguda Teresa.
RépondreSupprimerEl reclinatori, aquest cop i sense que serveixi de precedent, jo l’utilitzo per la Netrebko.
El reclinatori és una eina personal del oïdor/espectador cal al cantant/intèrpret. Aquí ells hi tenen poc a fer.
L'univers villazonià el deixem doncs, per altres aspectes.
El que diu la Catherine és interessant. Villazón amb la Netrebko es desferma més com ja he dit. La Manon més fràgil de la gran Dessay l'obliga a prendre una vocalitat diferent i en el moment de cantar-la a Barcelona, no li anava gaire bé.
Veurem com evoluciona aquest rol en properes actuacions, si és que continua portant el Des Grieux en repertori.
T’agreixo els elogis cap a In Fernem Land, a aquestes alçades, encara em fas enrojolar. Espero que el vostre bloc us doni les mateixes satisfaccions i els elogis que ja en començat a rebre us facin també omplir-vos d’orgull i un cert enrojolament
Muy bueno este inicio de debate sobre las Manon entre Catherine y Ximo. Opinamos que la quimica que tiene Anna y Rolando no se dió en la posterior producción, aunque Dessay estuvo magnífica, haciendo olvidar incluso el físico tan anti-manoniano que tiene...
RépondreSupprimer