Ahir al vespre, amb el Liceu envoltat de cossos de seguretat, patums diverses i guiris que es miraven l'espectacle de l'entrada, va tenir lloc l'estrena de Le Nozze de Figaro.
Hi vam anar (no sé ben bé si com a cossos o com a patums) tres villazonistes, que us fem un resum, sense ordre ni concert (ui, ni cossos ni patums, llavors) de les nostres impressions.
Per començar, expliquem el títol d'aquestes línies. Doncs resulta que ens hem assabentat avui per La Vanguardia (veure Pdf de l'article) que el senyor Pasqual (no el ex-presi, que també hi era), sinó el director, ha pretès "subratllar el component eròtic de l'obra" !!! Ja diuen amb encert que l'erotisme està al cervell de cadascú, en aquest cas es deu haver quedat al del senyor Pasqual.
Une Nozze sono une Nozze, i sempre hi ha motiu per gaudir de Mozart, però aquestes pequen de finesa, elegància...i ensopiment i falta de qualsevol espurna ni eròtica, ni amorosa, ni física, ni química, sobretot entre els dos protagonistes principals.
Vocalment ens refermem en les impressions de l'assaig, amb una excepció; Tézier va cantar millor i Koch va estar, en canvi, mes solt/a el dia de l'assaig. Però el gran problema per que la història ens atrapés continua sent la parella protagonista, i no pas pel nostre bravejat Kyle, sinó per Ofelia Sala. Cert és que el vestuari no la acompanyava gens, pobra noia, però el cas és que en lloc d'una criadeta seductora, enginyosa i viva, semblavem estar davant la Senyoreta Rottenmeyer actuant en un sainet d'Arniches, amb un davantalet tan mal col·locat que semblava que les Nozze s'haguessin de fer...de penalti. Una llàstima!
La escenografia ens va suscitar alguna contradicció...indubtables encerts (la majoria) barrejats amb soseries o errors, com l'escena del ball final, francament lletgíssima.
I l'obra...doncs totalment actual...ara no li diuen dret de cuixa, i potser no es dona a una casa entre senyors i minyones: es diu assetjament, i es dona al magatzem o al despatx.
Però tampoc va d'això l'opera, creiem. Mozart ens parla de persones que es mouen bastant lliurement a l'entorn del seus desitjos, de la recerca de la seva felicitat, del seu lloc al mon, potser encara per conquerir, però sense entretenir-se en drames, penediments, èpiques, déus tràgics, ni místiques de cap mena. CARPE DIEM, i endavant!
Hi vam anar (no sé ben bé si com a cossos o com a patums) tres villazonistes, que us fem un resum, sense ordre ni concert (ui, ni cossos ni patums, llavors) de les nostres impressions.
Per començar, expliquem el títol d'aquestes línies. Doncs resulta que ens hem assabentat avui per La Vanguardia (veure Pdf de l'article) que el senyor Pasqual (no el ex-presi, que també hi era), sinó el director, ha pretès "subratllar el component eròtic de l'obra" !!! Ja diuen amb encert que l'erotisme està al cervell de cadascú, en aquest cas es deu haver quedat al del senyor Pasqual.
Une Nozze sono une Nozze, i sempre hi ha motiu per gaudir de Mozart, però aquestes pequen de finesa, elegància...i ensopiment i falta de qualsevol espurna ni eròtica, ni amorosa, ni física, ni química, sobretot entre els dos protagonistes principals.
Vocalment ens refermem en les impressions de l'assaig, amb una excepció; Tézier va cantar millor i Koch va estar, en canvi, mes solt/a el dia de l'assaig. Però el gran problema per que la història ens atrapés continua sent la parella protagonista, i no pas pel nostre bravejat Kyle, sinó per Ofelia Sala. Cert és que el vestuari no la acompanyava gens, pobra noia, però el cas és que en lloc d'una criadeta seductora, enginyosa i viva, semblavem estar davant la Senyoreta Rottenmeyer actuant en un sainet d'Arniches, amb un davantalet tan mal col·locat que semblava que les Nozze s'haguessin de fer...de penalti. Una llàstima!
La escenografia ens va suscitar alguna contradicció...indubtables encerts (la majoria) barrejats amb soseries o errors, com l'escena del ball final, francament lletgíssima.
I l'obra...doncs totalment actual...ara no li diuen dret de cuixa, i potser no es dona a una casa entre senyors i minyones: es diu assetjament, i es dona al magatzem o al despatx.
Però tampoc va d'això l'opera, creiem. Mozart ens parla de persones que es mouen bastant lliurement a l'entorn del seus desitjos, de la recerca de la seva felicitat, del seu lloc al mon, potser encara per conquerir, però sense entretenir-se en drames, penediments, èpiques, déus tràgics, ni místiques de cap mena. CARPE DIEM, i endavant!