UN FOSC SIMON BOCCANEGRA, AL LICEU

Aquesta nit s'ha estrenat al Liceu l'obra de Verdi Simon Boccanegra, desprès de 18 anys sense ser representada. La última vegada va ser al juny de 1990, amb Piero Cappuccili (Simon Boccanegra), Anna Tomowa-Sintow (Amelia), Paul Plishka (Jacopo Fiesco), Jaume Aragall (Gabriele Adorno) i Carlos Chaussón (Paolo Albiani). Segons diuen les cròniques Segons deia l'Alier a la Vanguardia, va ser un gran éxit de l'Aragall, que es va lluir com poques vegades.

Quan la obra es va estrenar a La Fenice, al març de 1857, va ser un estrepitós fracàs, essent titllada de poc belcantista i massa germànica. Vint anys desprès, Verdi la va refer amb l'ajut d'Arrigo Boito, i aquesta segona versió, que ha quedat com a definitiva, va ser re-estrenada, amb notable èxit, a La Scala al març de 1881.

La actual posada en escena és una coproducció del Liceu amb el Gran Théâtre de Genève, amb direcció musical de Paolo Carignani i d'escena de José Luis Gómez, director del Teatro de la Abadia, de Madrid. El paper de Simon havia d'haver estat cantat per Carlos Alvarez, que va cancel·lar tots els seu darrers compromisos per problemes de veu, sent substituït per Anthony Michaels-Moore.

I QUE TAL HA ESTAT AQUEST SIMON ? Doncs, globalment, força bé. De les representacions més reeixides dels darrers temps, sense cap excel·lència en concret, però amb un conjunt correcte. L'obra m'agrada especialment, és un Verdi fosc i contundent, amb moments molt impactants. Michaels-Moore ha estat molt correcte i millor del que esperava (que era poc, és cert). Krassimira Stoyanova, com a Maria, ha estat ho millor de la nit, tant bé com ho va estar al Luisa Miller de la temporada passada. A l'inici de la funció s'ha explicat per megafonia que el tenor Neil Schicoff (Gabriele Adorno) cantaria malgrat patir una bronquitis, pregant es disculpes el seu estat. No sé ben bé si és la bronquitis, o l'actual estat vocal del senyor Schicoff, però ha estat realment desastrós, de pena.

Escoltar una ària tan magnífica com el OH INFERNO, interpretada d'aquella manera, feia venir tots els mals, quin desaprofitament! També es cert que estic acostumada a sentir aquesta versió del Rolando, i la comparació era despietada:

Oh, Inferno, per Rolando Villazón (disc Cielo e mar)



Giacomo Prestia, com a Fiesco, i Marco Vratogna, com a Paolo, han complert el seu paper, millor el segon, al meu parer. La direcció musical ha estat enérgica i amb força, i la direcció escénica sembla no haver agradat gaire a una part de la sala, segurament els de sempre que esperaven cortines de vellut i canelobres daurats. A mi m'ha agradat molt, potser el que més de tota l'obra. Es cert que José Luis Gómez ens ha trasmés un Simone fosc i dur, pero els elements escénics tenien una gran bellesa i expresivitat. Potser, dintre la negror imperant, una mica més de llum hagués afavorit la visió, però el conjunt era molt coherent amb la visió personal del gran director teatral, que resalta la dimensió política del protagonista.