Ahir al vespre, amb el Liceu envoltat de cossos de seguretat, patums diverses i guiris que es miraven l'espectacle de l'entrada, va tenir lloc l'estrena de Le Nozze de Figaro.
Hi vam anar (no sé ben bé si com a cossos o com a patums) tres villazonistes, que us fem un resum, sense ordre ni concert (ui, ni cossos ni patums, llavors) de les nostres impressions.
Per començar, expliquem el títol d'aquestes línies. Doncs resulta que ens hem assabentat avui per La Vanguardia (veure Pdf de l'article) que el senyor Pasqual (no el ex-presi, que també hi era), sinó el director, ha pretès "subratllar el component eròtic de l'obra" !!! Ja diuen amb encert que l'erotisme està al cervell de cadascú, en aquest cas es deu haver quedat al del senyor Pasqual.
Une Nozze sono une Nozze, i sempre hi ha motiu per gaudir de Mozart, però aquestes pequen de finesa, elegància...i ensopiment i falta de qualsevol espurna ni eròtica, ni amorosa, ni física, ni química, sobretot entre els dos protagonistes principals.
Vocalment ens refermem en les impressions de l'assaig, amb una excepció; Tézier va cantar millor i Koch va estar, en canvi, mes solt/a el dia de l'assaig. Però el gran problema per que la història ens atrapés continua sent la parella protagonista, i no pas pel nostre bravejat Kyle, sinó per Ofelia Sala. Cert és que el vestuari no la acompanyava gens, pobra noia, però el cas és que en lloc d'una criadeta seductora, enginyosa i viva, semblavem estar davant la Senyoreta Rottenmeyer actuant en un sainet d'Arniches, amb un davantalet tan mal col·locat que semblava que les Nozze s'haguessin de fer...de penalti. Una llàstima!
La escenografia ens va suscitar alguna contradicció...indubtables encerts (la majoria) barrejats amb soseries o errors, com l'escena del ball final, francament lletgíssima.
I l'obra...doncs totalment actual...ara no li diuen dret de cuixa, i potser no es dona a una casa entre senyors i minyones: es diu assetjament, i es dona al magatzem o al despatx.
Però tampoc va d'això l'opera, creiem. Mozart ens parla de persones que es mouen bastant lliurement a l'entorn del seus desitjos, de la recerca de la seva felicitat, del seu lloc al mon, potser encara per conquerir, però sense entretenir-se en drames, penediments, èpiques, déus tràgics, ni místiques de cap mena. CARPE DIEM, i endavant!
Hi vam anar (no sé ben bé si com a cossos o com a patums) tres villazonistes, que us fem un resum, sense ordre ni concert (ui, ni cossos ni patums, llavors) de les nostres impressions.
Per començar, expliquem el títol d'aquestes línies. Doncs resulta que ens hem assabentat avui per La Vanguardia (veure Pdf de l'article) que el senyor Pasqual (no el ex-presi, que també hi era), sinó el director, ha pretès "subratllar el component eròtic de l'obra" !!! Ja diuen amb encert que l'erotisme està al cervell de cadascú, en aquest cas es deu haver quedat al del senyor Pasqual.
Une Nozze sono une Nozze, i sempre hi ha motiu per gaudir de Mozart, però aquestes pequen de finesa, elegància...i ensopiment i falta de qualsevol espurna ni eròtica, ni amorosa, ni física, ni química, sobretot entre els dos protagonistes principals.
Vocalment ens refermem en les impressions de l'assaig, amb una excepció; Tézier va cantar millor i Koch va estar, en canvi, mes solt/a el dia de l'assaig. Però el gran problema per que la història ens atrapés continua sent la parella protagonista, i no pas pel nostre bravejat Kyle, sinó per Ofelia Sala. Cert és que el vestuari no la acompanyava gens, pobra noia, però el cas és que en lloc d'una criadeta seductora, enginyosa i viva, semblavem estar davant la Senyoreta Rottenmeyer actuant en un sainet d'Arniches, amb un davantalet tan mal col·locat que semblava que les Nozze s'haguessin de fer...de penalti. Una llàstima!
La escenografia ens va suscitar alguna contradicció...indubtables encerts (la majoria) barrejats amb soseries o errors, com l'escena del ball final, francament lletgíssima.
I l'obra...doncs totalment actual...ara no li diuen dret de cuixa, i potser no es dona a una casa entre senyors i minyones: es diu assetjament, i es dona al magatzem o al despatx.
Però tampoc va d'això l'opera, creiem. Mozart ens parla de persones que es mouen bastant lliurement a l'entorn del seus desitjos, de la recerca de la seva felicitat, del seu lloc al mon, potser encara per conquerir, però sense entretenir-se en drames, penediments, èpiques, déus tràgics, ni místiques de cap mena. CARPE DIEM, i endavant!
Tan ahir com el dia de l'assaig general m'ho vaig passar molt be amb Le Nozze. Encara sento la música i ric recordant la trama.
ResponderEliminarNi deus, ni dimonis, homes i dones vivint.
Vull més Mozart i si el canta Kyle Ketelsen més be encara.
I les dones no són ni bledes ni malvades, són humanes coms ells, i això en una òpera és molt d'agrair.
Yo me pregunto si hace falta reinventar lo que ya está inventado...para hacerlo peor. Yo creo que esta ópera BUFA, de Mozart requería otra estética, menos fría y menos elegante (un piano de cola blanco en la habitación de Figaro, al lado de la tabla de planchar?). Si la pobre Susanna tiene que esconderse detrás de un sofá, pues que haya un sofá en escena!!! no un canapé, precioso, pero inutil... Estaban todos elegantísimos, escesivamente incluso, y también frios. Que venga el cambio si aporta perspectivas nuevas a la obra, si no es así, cambiar por cambiar es tontería.
ResponderEliminarAlguien me podría explicar que era lo de la pelotita? Un homenaje a Urdangarín?.De todos modos MOZART lo soporta todo y siempre sale triunfante.
Me tiene muy intrigada lo de la pelotita. A ver si el 26 puedo "descifrar el enigma " y llego a entender el misterio.
ResponderEliminarAh, la eterna discursión sobre las puestas en escena! Al final va a ser verdad que, como he leído estos días, lo verdaderamente rompedor y novedoso va a ser ver una ópera en su puesta en escena original! No es fàcil pero cuando encuentras una planteamiento acertado, el Tann de Liceu o la Traviata de Salzburgo, por ejemplo, es todo un lujo,pero mientras en la mayoría de los casos que llenan nuestra temporada, nos vemos obligados a conformarnos con que el verdadero triunfador de la noche sea el compositor.
A mi me gustan los montajes de McVicar por eso..porque normalmente se parecen mucho a la puesta en escena original, solo con detalles que aportan una visión mas moderna..pero sin perderse en intentar cambiar hasta lo que estaba bien, jajajaja.
ResponderEliminarEl dia 24 lo veré por mi misma..y a Kyle tambien :)
Pues a mi, que tiendo a lo radical, la mayoria de las puestas en escena historicistas me parecen desfasadas, a no ser que estén muy reintepretadas.
ResponderEliminarCreo que los nuevos directores estan para dar su visión, unas veces nos gustará y otras no. Pero esas nuevas propuestas forman parte del interés de la ópera. Si no fuera así, con ir acumulando candelabros, cortinajes y pelucones e irlos sacando en cada función habria bastante. De hecho, es lo que pasa en la mayoria de los teatros de repertorio ¿no? Prefiero el riesgo.
A ver, que no penséis que es algo horrible, eh? Para nada, Pero ahí está lo divertido, para unos es el colmo del buen gusto y a otros no nos llena de emoción, simplemente.
ResponderEliminarJo també soc una defensora dels muntatges nous, el fons queda, la música i les veus, però les formes canvien, es modernitzen. La posada en escena és elegant, massa elegant per una òpera bufa, li falta una mica de salsa i de provocació, fins i tot de "roce", però la prefereixo a un muntatge clàsic.
ResponderEliminarNo es tanto un debate de puesta en escena moderna contra clásica, como de idoneidad y acierto. .Yo me declaro defensora de todos los montajes, a priori, tanto modernos como clásicos, siempre que aporten, ambos, ese plus enriquecedor que te hace disfrutar doblemente de la música.
ResponderEliminarNo María Teresa, ya vemos, los que todavía no hemos podido ir, por las fotos que de horrible no tiene nada de nada, lo que nos falta ver es si es acertado o no, eso queda pendiente hasta, en mi caso, el día 26.... Uff, que ganas que llegue por Dios !!